Una habitació amb la porta tancada. La persiana baixada, del tot. No volia que la llum natural del sol la despertés. Havia anat a dormir tard. A dins al llit un cos, relaxat, adormit, un cap somiant mil tonteries i unes orelles amb taps. Havia anat a dormir molt tard, sabia que les parets eren fines i no volia que cap soroll la destorbés. Haguès dormit fins tard, si no fos perquè...
De cop i volta, sense cap mena de tacte una treballadora pica la porta, no s'espera ni cinc minuts, entra a l'habitació. Obre la llum que, evidentment, enlluerna instantàniament la cara que fa uns moments es trobava relaxada. Comença a parlar, a fer preguntes sobre on està allò o què es vol vestir. Ni tan sols ho ha pensat, ni tan sols s'ha despertat. Només desitja dir-li clarament a aquella persona que si a casa seva ella es desperta d'aquella manera. No ho fa, només ho pensa, sap que és picar pedra.
El dia comença més rapid del que ella voldria i els somnis...s'han esfumat. Li mira a la cara i li veu escrit: Bon dia! Ets a la resi i les coses acostumen a funcionar així.
Aquest és el primer "però" de viure en una residència, "el moment despertar-se". No pots decidir l'hora i a més, no sempre és de la manera més adequada. I vosaltres a casa, com acostumeu a llevar-vos?
