dissabte, 9 de juliol de 2011

Viure en una residència és ...

... no poder posar la "colxa" que vulguis a la "teva" habitació.

... que l'equip directiu es cregui amb el dret de poder intervenir en la teva vida si no et comportes "d'una manera adequada i/o sana" com per exemple, traient-te la cadira elèctrica i així, tenir-te controlat. Utilitzant "mesures de contenció" (paraules textuals del/la mateix/a director/a).

... sentir-te jutjat i observat constantment

... sentir com les "cuidadores" critiquen a un usuari per dir que és amo del seu propi cos i que per tant, té tot el dret per decidir com vol que li facin les coses.

... sentir com una de les "cuidadores" diu , tota convençuda, que elles són les mans, i que per tant, són elles les que han de decidir com volen fer les coses.

... no sentir-te mai a casa



De vegades em venen ganes de cridar i dir que parin el món, que jo me'n baixo.

dilluns, 14 de febrer de 2011

Impotència de bon matí

Avui he somiat el següent:

Amb els de la resi érem de cap de setmana no sé a on. L'edifici era molt estrany i l'ambient que s'hi respirava també, com sobrecarregat. Era de nit. Hi havia diverses habitacions separades per vidres, llits i molta roba per allí sobre. Abans d'anar dormir havia de preparar la roba de l'endemà i m'hi ajudaven dos "cuidadors" nous.
Una de les peces de roba que volia preparar éren uns escalfadors, però un dels cuidadors nous s'hi ha negat rotundament. Jo, sorpresa, li he preguntat que per què, i ell m'ha respost amb un to molt convincent que no podia, que havia rebut ordres des de coordinació que a l'endemà faria sol i no em caldrien. Jo, cada vegada més indignada, li volia fer entendre que no era just que decidissin sobre el què m'havia de posar o no, però ha estat com pica pedra, ja que el cuidador, com que era nou, no volia desobeïr les ordres de coordinació, per molts estúpides que li semblessin, per por a perdre la feina, "i amb aquets temps de crisis que estem visquent, encara menys..."m'ha dit.

Finalment, he anat a buscar a la coordinadora de la resi ben emprenyada. Me l'he trobat tan tranquila, en un sofà, parlant amb la resta de treballadores, i jo, cridant li he dit:
- Tu què, com t'atreveixes a decidir per mi?!
- És que Raquel, no pots fer el què tu vulguis, no pots manar a la gent, i demà no farà pas fred...no cal que et posis els escalfadors...
- M'és igual, sobre el meu cos només decideixo jo, i sobre la roba que em vull posar, també! Només faltaria...
el somni s'ha esfumat i jo m'he despertat. De cop, fins i tot amb la veu afònica, i és que em semblava que per molt que cridés ningú em sentia. La situació no sé com ha acabat, però la sensació d'impotència en el moment de despertar-me era ben real.


Sé que,segurament, els qui llegiu això us quedareu igual, però no ho he sabut explicar millor, la veritat. Possiblement, si ho hagués fet just després de despertar-me hagués pogut explicar més detalls, però tot i així, ho volia comentar. Evidentment, a la resi no decideixen la roba que m'he de posar, però sí que ho fan amb moltes altres coses (amb la roba del llit, els horaris, el menú, etc.).
Aquest somni no deixa de ser una mostra irreal de les realitats que es viuen en una residència, la intenció general de la qual és dominar als residents des del "savi" punt de vista "dels especialistes", i el paper que juguen els cuidador és com de robts, que actuen de la manera que els dicten "els de dalt", sense aplicar el sentit comú i/o la justícia. No és d'estranyar, doncs, el sentiment d'impotència... I és que en el fons, les residències no deixen de ser un micro-sistema més d'aquesta nostra societat tan meravellosa que tenim, que el que més desitja és dominar-nos com si fossim titelles, i si ets diferent a la majoria, encara més.

dijous, 9 de desembre de 2010

Intentant fer reviure un blog...

Ja fa temps vaig començar aquest blog. La idea era exposar les diverses situacions que es donen en una residència per a persones amb discapacitat física des del punt de vista del mateix resident. Com heu pogut comprovar, la iniciativa va quedar en un intent, no perquè no hi haguessin coses per explicar si no perquè per diversos motius me’n vaig desdir.

Ara, però, vull reprendre la iniciativa. Per aquí dins passen moltes coses i no vull ni puc fer com si res. Com que a la pràctica moltes de les queixes no són escoltades, les persones que tindrien poder per canviar alguns aspectes de les residències que jo crec que es poden millorar no volen i m'he arribat a sentir bastant ignorada en aquest senrir, intentaré, almenys, desfogar-me per aquesta via. Potser no canviaré el món, ni aquest sistema que deixa poc lloc a una autonomia real per a les persones amb diversitat funcional, però em sentiré satisfeta si aconsegueixo desafogar-me i encara més, si algú ho llegeix.

Com dic moltes vegades, la paraula, les idees, la meva pròpia opinió és el que tinc, i per sort, de moment, encara no me l'han robat. Espero, donncs, poder-la expressar amb claredat en aquest blog...

diumenge, 1 de novembre de 2009

Despertar-se

Una habitació amb la porta tancada. La persiana baixada, del tot. No volia que la llum natural del sol la despertés. Havia anat a dormir tard. A dins al llit un cos, relaxat, adormit, un cap somiant mil tonteries i unes orelles amb taps. Havia anat a dormir molt tard, sabia que les parets eren fines i no volia que cap soroll la destorbés. Haguès dormit fins tard, si no fos perquè...

De cop i volta, sense cap mena de tacte una treballadora pica la porta, no s'espera ni cinc minuts, entra a l'habitació. Obre la llum que, evidentment, enlluerna instantàniament la cara que fa uns moments es trobava relaxada. Comença a parlar, a fer preguntes sobre on està allò o què es vol vestir. Ni tan sols ho ha pensat, ni tan sols s'ha despertat. Només desitja dir-li clarament a aquella persona que si a casa seva ella es desperta d'aquella manera. No ho fa, només ho pensa, sap que és picar pedra.

El dia comença més rapid del que ella voldria i els somnis...s'han esfumat. Li mira a la cara i li veu escrit: Bon dia! Ets a la resi i les coses acostumen a funcionar així.

Aquest és el primer "però" de viure en una residència, "el moment despertar-se". No pots decidir l'hora i a més, no sempre és de la manera més adequada. I vosaltres a casa, com acostumeu a llevar-vos?