... no poder posar la "colxa" que vulguis a la "teva" habitació.
... que l'equip directiu es cregui amb el dret de poder intervenir en la teva vida si no et comportes "d'una manera adequada i/o sana" com per exemple, traient-te la cadira elèctrica i així, tenir-te controlat. Utilitzant "mesures de contenció" (paraules textuals del/la mateix/a director/a).
... sentir-te jutjat i observat constantment
... sentir com les "cuidadores" critiquen a un usuari per dir que és amo del seu propi cos i que per tant, té tot el dret per decidir com vol que li facin les coses.
... sentir com una de les "cuidadores" diu , tota convençuda, que elles són les mans, i que per tant, són elles les que han de decidir com volen fer les coses.
... no sentir-te mai a casa
De vegades em venen ganes de cridar i dir que parin el món, que jo me'n baixo.
ha de ser molt difícil per usuaris i usuàries i també per cuidadors i cuidadores...
ResponEliminaimagino que encara es fa més difícil si "la direcció" no planteja unes regles mínimes de convivència que siguin consensuades...
vull pensar, que hi pot haver alguna manera de trobar solucions. Algú em va dir un dia que els problemes són la única excusa que pot servir per trobar solucions. Quan m'ho van dir, vaig pensar en els meus problemes de relació familiar que encara "mig" duren. Però és cert que, si es planteja correctament (de forma "assumible" per tothom) es pot avançar en guanyar qualitat de vida.
Un petonàs!
sento dir que , actualment, allí no es concensua quasi bé res. lo fàcil és posar normes, generalitzar, sense pensar que cada un i una som persones, diferents, amb necessitats pròpies, no màquines ni robots. hi ha dies que n'acabo ben tipa!
ResponEliminapetó!!!
Rachel si algun dia vols, quedem, parlem e intercanviem idees.
ResponEliminaMarga
Hola Rachel, tot i que ja sé que no és una cosa aïllada que només tingui a veure amb la teva residència voldria saber quina residència és. Des de la comissió de diversitat funcional del 15M (Acampada bcn) potser podríem pensar alguna actuació, sempre i quan tu hi estiguis d'acord. El proper 26 de juliol a les 19h farem un debat públic sobre el tema de les residències. Si et va bé i et ve de gust podries venir,
ResponEliminauna abraçada,
Asun Pie
M'encantaria assistir-hi. A on el feu? A barcelona? És que jo estic a Girona, però estic oberta a posar-me en contacte amb vosaltres i pensar alguna cosa...Teniu alguna pàgina en concret?
ResponEliminaMarga, per mi perfecte.
Una abraçada per les dues!
Hola Rachel,
ResponEliminaTens facebook? Et paso un parell d'enllaços, pq poguis seguir el GRUP Comissió Diversitat Funcional Acampadabcn, vale?
1- comissiodiversitatfuncional15M@groups.facebook.com
2- http://diversitatfuncional15m.wordpress.com/
A més et paso un enllaç al Moviment de Vida Independent, el coneixes?
- http://www.forovidaindependiente.org/filosofia_de_vida_independiente
I per a que poguem anant concretant la trobada per a intercanviar idees, et deixo el meu email:
Marguichuliag@yahoo.es
Ja diràs si t'engresca la informació enllaçada, :-)
Marga
Rachel, t'he vist en el blog de la companya Roser i la curiositat blocaire m'ha dut fins aquí.
ResponEliminaTot i que l'última entrada veig que és del juliol,penso que hi hauria d'haver alguna manera de que això tingués una continuïtat. Aquest és un tema pel qual em sento molt sensibilitzada i crec que la societat en general n'hauria d'estar ja que és un tema que -amb molta probabilitat- ens afecta o afectarà a tots algun dia. Jo treballo de secretària però estic estudiant Atenció Sociosanitària a través de l'IOC. No pots ni pensar quantes vegades m'he sentit enganyada, impotent i trista en comprovar com la meravellosa teoria no té res a veure amb la realitat. Ho he pogut comprovar no com a treballadora del sector, sinó com a voluntària. En els exercicis que ens fan fer a l'IOC he fet referència alguna vegada a això de que malgrat aquesta atenció sociosanitària que diuen que s'aplica en aquests tipus de centres basats en l'holística (atenció integral, global, interdisciplinària, la persona i el que sent és el més important, etc.) a la pràctica no és fa. Jo, quan anava a una residència pública a visitar a la senyora de qui era voluntària, m'ha havia barallat més d'una vegada amb el personal. Mai vaig comprendre perquè els obligaven a fer-se el pipi a sobre, en els bolquers. A mi se'm glaçava el cor quan veia que aquella senyora de 90 anys volia que l'acompanyessin al lavabo perquè sola no podia i s'hi negaven dient que era mentida, que no tenia ganes d'orinar, que era una sensació només, que s'ho fes al bolquer. Ella plorava i jo, sota la meva responsabilitat, la hi acompanyava. Bé, al principi perquè més endavant ja no vaig poder perquè pesava molt i tenia por que em caigués i se l'ha va haver de començar a alçar amb una grua. Jo veia que el personal sociosanitari seia a les cadires i no atenien a les persones amb la dignitat que es mereixen. Vaig aconseguir que li donessin un tracte una mica més humà, però jo només hi podia anar un cop a la setmana. Em van dir que elles complien les normes, que allò funcionava així i m'exposaren algunes raons que jo no trobo lògiques.
Les persones som éssers humans, no objectes. Si et veus incapacitat per ser autònom i estàs vivint en un lloc impersonal i amb persones amb les quals no t'hi lliguen llaços d'afinitat, ha de ser tot plegat molt dur... dependre del que ells pensin que s'ha de fer, etc..
Per què en els crèdits del curs d'atenció sociosanitària ens diuen que se segueix el model d'atenció integral a la persona essent aquesta l'eix de l'atenció quan a l'hora de dur-ho a la pràctica veus que la cosa va per un altre cantó? Sens dubte és el que pensen que hauria de ser si visquéssim en una societat humanitzada... Aviam, és cert que hi havia personal concienciat, però penso que tot l'equip ho hauria d'estar.
Crec que encara s'ha d'interioritzar què implica l'atenció holística i les relacions i el tracte que s'ha d'establir amb l'usuari. Les persones que treballen en aquest camp han d'empatitzar amb els usuaris atesos, aplicar l'escolta activa, respectar-los, tenir paciència, ser ferms, assertius, esclar que és una professió que carrega molt tan físicament com psicològica, no dic pas que s'hagi d'estar sempre al caprici de l'usuari, només vull dir que se li ha de donar un tracte sumament respectuós. He vist el deteriorament sofert en alguns dels pacients a partir del seu ingrés.
A mi m'hagués agradat ser treballadora social, però em fa l'efecte que m'hagués sentit molt frustrada al no poder dur a terme les intervencions que hagués cregut adients, ja fora per falta de recursos, d'organització o altres...
Una abraçada i endavant! Ets molt valenta dient la veritat, però protegeix-te molt perquè et poden fer mal...
Un petó!
Ostres Pili, sembla que ens perseguim, jo ja havia vist aquest blog de la Rachel, però quan he llegit que li havies escrit una carta molt llarrrrga, he tingut curiositat...
EliminaJo diria que viure en una residència o portar-hi algú és el que has de fer quan no et queda més remei i parlo per una dura experiència. Jo vaig haver-hi de portar la mare perquè no vaig tenir cap altra opció, però em sembla que és la cosa que més m'ha costat a la vida...
Després de mirar-ne moltes la vam portar a la que ens va semblar més humanitzada, però de la teoria a la pràctica hi ha un gran pas, i era privada.
Algunes experiències que dius, també les he viscudes. La mare tenia demència senil i a més es va trencar el fèmur i va quedar asseguda en una butaca, ja que no podia fer recuperació. Recordo que el primer dia volia anar al lavabo i van dir que encara no era l'hora. Ella, malgrat que portava bolquers per si de cas, mai sabia fet res a sobre...se'm va fer un nus a la gola , com molt bé dius tu, no hi ha dret que es facin aquests atemptats a la dignitat d'una persona...jo no li podia dur sola i quan em vaig queixar em van dir que no eren prou gent, cosa que també em deien quan jo demanava que mimessin una mica a les àvies...
I pensa que en lloc d'anar-hi a les hores de visita, hi anàvem cada dia a donar-li dinar i sopar perquè ho pogués fer tranquil·lament, cosa que de primer no els feia cap gràcia però no van tenir més remei que cedir...
Jo diria que et sentiries molt frustrada, d'haver de fer les coses sense els recursos humans suficients...Per a mi va ser més dur deixar-la a la residència que quan es va morir,(físicament i mental ja estava molt acabada) encara que sembli molt dur...
Uf, he fet una bona catarsi!!! Suposo que és diferent aquestes residències "de alto standing", on un va lliurament com si fos a un hotel.
Bon cap de setmana,
M. Roser
Rachel,
ResponEliminaJe viens de lire ton article grâce à mon traducteur. Je le trouve plein de qualités humaines et d'un grand courage. Je dois te dire que je partage le commentaire écrit par Violant d'Atarca. Pour avoir été soignant de nombreuses années, auprès de personnes Alzheimer, il y a une grande différence entre la plus belle des théories humanistes et la réalité du terrain.
Le monde moderne déshumanise les soins à la personne. C'est vrai qu'il faut s'insurger contre un tel état de fait. Mais le combat ne peut pas être mené seul. C'est une résistance qui passe par le fait de convaincre la société toute entière et c'est une résistance qui s'organise en groupe en suivant des règles. Seul, on court l’échec.
Je te souhaite une belle année 2012
Roger
en verdad ,debe ser una gran tristeza la que sienten los pobrecitos. Muchos besinos querida amiga con todo mi cariño.
ResponEliminaT'aplaudeixo Rachel,
ResponEliminaHe treballat d'educadora en una residència durant tres anys i reconec perfectament les teves paraules. és molt i molt trist tot plegat... per una persona marxar de casa seva per anar a una residència ja ha de ser fumut i si a sobre et trobes (males) persones ineptes i sense cor com a cuidadores encara ha de ser pitjor. I els directors/es, i gerents que sol veuen la questió com un negoci.... Tot plegat fa molta ràbia, per això vaig dir prou.
Tot i això hem de seguir lluitant, denunciar les males pràctiques i practicar per a que tot sigui molt millor...
Una abraçadeta!
Rachel, maca, jo tinc un xiquet discapacitat a casa, i si hagués de fer cas del que diuen els que no en tenen ni patatera idea, ja fórem morts ell i jo. I com que no se'ls ha de donar aquesta potestat, als que no en saben i s'escuden en "és el que ens diuen que hem de fer", et recomano que vegis "Untouchable", en què un home paraplègic brega amb la seva vida i amb el tracte dels que l'han de cuidar. I se'n surt.
ResponEliminaContinua així, però com diu la Violant, protegeix-te.
Un petó ben fort,
cantireta
Tout enfermement dénature et fait souffrir l'homme.
ResponEliminaRoger