Ja fa temps vaig començar aquest blog. La idea era exposar les diverses situacions que es donen en una residència per a persones amb discapacitat física des del punt de vista del mateix resident. Com heu pogut comprovar, la iniciativa va quedar en un intent, no perquè no hi haguessin coses per explicar si no perquè per diversos motius me’n vaig desdir.
Ara, però, vull reprendre la iniciativa. Per aquí dins passen moltes coses i no vull ni puc fer com si res. Com que a la pràctica moltes de les queixes no són escoltades, les persones que tindrien poder per canviar alguns aspectes de les residències que jo crec que es poden millorar no volen i m'he arribat a sentir bastant ignorada en aquest senrir, intentaré, almenys, desfogar-me per aquesta via. Potser no canviaré el món, ni aquest sistema que deixa poc lloc a una autonomia real per a les persones amb diversitat funcional, però em sentiré satisfeta si aconsegueixo desafogar-me i encara més, si algú ho llegeix.
Com dic moltes vegades, la paraula, les idees, la meva pròpia opinió és el que tinc, i per sort, de moment, encara no me l'han robat. Espero, donncs, poder-la expressar amb claredat en aquest blog...
dijous, 9 de desembre del 2010
diumenge, 1 de novembre del 2009
Despertar-se
Una habitació amb la porta tancada. La persiana baixada, del tot. No volia que la llum natural del sol la despertés. Havia anat a dormir tard. A dins al llit un cos, relaxat, adormit, un cap somiant mil tonteries i unes orelles amb taps. Havia anat a dormir molt tard, sabia que les parets eren fines i no volia que cap soroll la destorbés. Haguès dormit fins tard, si no fos perquè...
De cop i volta, sense cap mena de tacte una treballadora pica la porta, no s'espera ni cinc minuts, entra a l'habitació. Obre la llum que, evidentment, enlluerna instantàniament la cara que fa uns moments es trobava relaxada. Comença a parlar, a fer preguntes sobre on està allò o què es vol vestir. Ni tan sols ho ha pensat, ni tan sols s'ha despertat. Només desitja dir-li clarament a aquella persona que si a casa seva ella es desperta d'aquella manera. No ho fa, només ho pensa, sap que és picar pedra.
El dia comença més rapid del que ella voldria i els somnis...s'han esfumat. Li mira a la cara i li veu escrit: Bon dia! Ets a la resi i les coses acostumen a funcionar així.
Aquest és el primer "però" de viure en una residència, "el moment despertar-se". No pots decidir l'hora i a més, no sempre és de la manera més adequada. I vosaltres a casa, com acostumeu a llevar-vos?
De cop i volta, sense cap mena de tacte una treballadora pica la porta, no s'espera ni cinc minuts, entra a l'habitació. Obre la llum que, evidentment, enlluerna instantàniament la cara que fa uns moments es trobava relaxada. Comença a parlar, a fer preguntes sobre on està allò o què es vol vestir. Ni tan sols ho ha pensat, ni tan sols s'ha despertat. Només desitja dir-li clarament a aquella persona que si a casa seva ella es desperta d'aquella manera. No ho fa, només ho pensa, sap que és picar pedra.
El dia comença més rapid del que ella voldria i els somnis...s'han esfumat. Li mira a la cara i li veu escrit: Bon dia! Ets a la resi i les coses acostumen a funcionar així.
Aquest és el primer "però" de viure en una residència, "el moment despertar-se". No pots decidir l'hora i a més, no sempre és de la manera més adequada. I vosaltres a casa, com acostumeu a llevar-vos?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)